Que és l'Alzheimer?

La malaltia d'Alzheimer, o simplement alzheimer, és la demència més comuna. És incurable, degenerativa i terminal. Va ser descrita per primer cop pel psiquiatre i neuròleg alemany Alois Alzheimer durant l'any 1906, per la qual cosa se li va donar el seu nom. En general es diagnostica en persones majors de 65 anys, malgrat que hi ha casos d'aparició precoç, els quals, tot i que amb menor prevalença, es poden donar força abans. Aproximadament, es calcula que al setembre de 2009 al món hi havia més de 35 milions de casos registrats. Segons sembla, la prevalença d'aquesta malaltia podria assolir els 107 milions de persones el 2050.

Malgrat que la causa d'aquesta malaltia és diferent per a cada cas, hi ha força símptomes comuns. Els primers a manifestar-se solen ser confosos per simples efectes de l'edat o causes de l'estrès. En aquestes primeres etapes, el símptoma més comú que es detecta és la pèrdua de memòria, així com la dificultat per recordar coses apreses recentment. Quan un metge n'és informat i se sospita de la presència d'Alzheimer, el diagnòstic generalment es confirma amb una avaluació del comportament del pacient i amb tests cognitius, tot i que, si es pot, sovint també se li fa escàner cerebral.

A mesura que la malaltia avança, apareixen símptomes com la confusió, la irritabilitat i l'agressivitat, canvis d'humor, pèrdua de memòria a llarg termini i de sensibilitat. Gradualment, també es perden les funcions corporals, tendint finalment cap a la mort. El pronòstic individual és difícil d'assegurar, ja que la durada de les etapes és molt variable. L'Alzheimer, per altra banda, presenta un període indeterminat de temps mentre es desenvolupa, abans d'esdevenir del tot evident. Per això, és possible que progressi sense diagnosticar durant força anys. La mitjana de vida una vegada diagnosticat és d'aproximadament set anys. Menys del 3% dels individus viu més de 14 anys després del diagnòstic.

Les causes i la progressió de la malaltia no són clares. Els estudis indiquen que la malaltia està associada a les plaques senils i cabdells neurofibrilars en el cervell. Els tractaments que s'utilitzen actualment per tractar-la causen petits beneficis simptomàtics; però encara no hi ha tractament per retardar o detenir la malaltia. El 2008 es van dur a terme més de 500 assajos clínics per intentar identificar un possible tractament, però encara és aviat per determinar si alguna d'aquestes les intervencions i estratègies estudiades presenten resultats prometedors. Per prevenir la malaltia, s'acostumen a recomanar hàbits no invasius o estils de vida, però no hi ha cap prova ferma de la relació entre les recomanacions i la probabilitat de patir Alzheimer. Per exemple, es creu que l'estimulació mental, l'exercici i una dieta equilibrada ajudarien tant a prevenir com a millorar les condicions un cop s'ha expressat la malaltia.

Ja que l'Alzheimer es tracta d'una malaltia incurable i degenerativa, és essencial saber portar els pacients. Per tant, el rol de cuidador és preferiblement adoptat per el cònjuge o un parent proper, ja que les característiques de la malaltia fan que recaigui una gran càrrega sobre el portador d'aquest rol; amb l'avenç malaltia incrementa la pressió, i acaba implicant la vida del cuidador en l'àmbit social, psicològic, físic i econòmic. En els països desenvolupats, aquesta patologia és una de les més costoses per a la societat.

Què és la malaltia d’Alzheimer?

La malaltia d’Alzheimer és la demència senil més freqüent. És una malaltia degenerativa de les cèl·lules cerebrals d’origen desconegut per a la qual no hi ha fins ara medicació ni solució quirúrgica.

Afecta la memòria, el sentit de l’orientació, les habilitats, el llenguatge i, progressivament altres facultats que provoca a la llarga la incapacitat total de les persones que la pateixen. Mentre que altres demències són reversibles i tractables, aquesta no ho és. No es coneix la causa d’aquesta malaltia, per la qual cosa és impossible prevenir-la i curar-la.

La malaltia es caracteritza per l’aparició lenta de símptomes que aniran evolucionant al llarg del temps. En els darrers anys, a causa del progressiu envelliment de la població, l’Alzheimer s’ha convertit en un problema de grans proporcions. A Catalunya, per exemple, hi ha més de 112.000 malalts.

Quins són els signes de la malaltia?

El propòsit d’aquesta llista és donar a conèixer els signes que puguin alertar sobre la malaltia d’Alzheimer. És important destacar que si algú presenta un o més d’aquests símptomes, no necessariament significa que la pateixi. D’altra banda, si és necessari que una persona amb aquests símptomes sigui evaluada per un metge o un equip especialista.

Els signes d’alerta són els següents:

·Fer la mateixa pregunta una I altra vegada.

·Repetir la mateixa història, paraula per paraula.

·Oblidar-se de com cuinar, preparar cosas de casa, jugar a les cartes o qualsevol activitat que abans feia regularment sense problemes.

·Perdre l’hàbit de pagar els comptes.

·Perdre-se’n llocs coneguts o dins de casa.

·Descuidar la neteja personal, fer servir la mateixa roba i insistir que s’ha banyat i se l’ha canviat.

·Dependre d’una altra persona, com el cònjuge, a l’hora de decidir o respondre preguntes.

Un problema de tots

Aquesta malaltia afecta normalment al malalt però també als familiars, en especial als curadors principals. Com familiars, patim un impacte afectiu a mesura que el malalt va disminuint les seves facultats. Hem d’aprendre a tenir cura del malalt, a estimular-lo, a evitar riscos, a organitzar i adaptar a cada moment aquesta atenció. Hem de conviure amb la malaltia essent testimoni de la degradació física i intel·lectual del pacient fins a precisar l’ajut total. Anem perdent la relació amb el malalt, amb sentiment de fracàs, aïllament, solitud, i precisem ser escoltats. Necessitem ajut en la cura del malalt per poder exposar els seus sentiments negatius, en una paraula, necessitem suport total, com el malalt. La major part d’aquests malalts no ingressa a l’hospital, sinó que viu a casa seva o amb la seva família. Els malalts d’Alzheimer requereixen molta atenció i, sovint, la dedicació exclusiva d’una de les persones del seu entorn. Els familiars han de renunciar durant un llarg període de temps a la seva feina i al seu temps d’oci, han d’assumir un alt nivell de compromís individual, adquirir habilitats i coneixements específics, i comprendre com actua la malaltia per poder contribuir a millorar la qualitat de vida dels malalts i fer front als estats d’ànim que l’acompanyen.